Javi Rodríguez: "Trobo a faltar la 'puteria' del jugador de carrer"

Entrevista a l'entrenador de l'Industrias Santa Coloma.

Javi Rodríguez, un guanyador nat, atenent les preguntes de Futsal en Català. (QUIM GASSÓ)

L'actual entrenador de l'Industrias Santa Coloma, Javi Rodríguez, ha estat un pilar de la transformació del futbol sala a Espanya dels darrers 30 anys. Va aixecar dues Copes del Món amb la selecció, el 2000 i el 2004, a més de quatre Eurocopes. Va ser proclamat millor jugador del món de futbol sala l'any 2005, i va triomfar amb el Castelló i el Barça, guanyant Champions, lligues i copes, i prenent decisions arriscades. Tot això després de les cinc temporades que va disputar amb el Santa Coloma en les quals va brillar, cosa que li va obrir nous horitzons. Per conversar de la seva trajectòria -passat, present i futur- i sobre el futbol sala en general, ens rep amablement a la sala de premsa del Pavelló Nou de la ciutat.

Què el va empènyer a fer el pas del futbol al futbol sala amb 18 anys?

Em decanto perquè amb els amics sempre jugàvem a futbol sala. Jo, de fet, quan començo a jugar a futbol sala se l'anomenava futbito. Però és cert que al final em canvio perquè a mi m'agradava tenir contacte amb la pilota, regatejar, trepitjar la bola, tenir el tacte amb la pilota. I això amb el futbol no em passava. Em posaven de lateral, em posaven d'extrem o d'interior i mentre la pilota estava en l'altra banda estava avorrit. No era una cosa que m'acabava de matar. M'agradava molt més el futbol sala, sense ser el que és avui en dia.

Moltes vegades vostè ha dit que li deu tot a Vicenç García. De fet, debuta al Santa Coloma i es forja aquí la seva carrera. Com d'important va ser el president del club per a vostè?

Molt! No només per mi, sinó per tots els nanos de Santa Coloma. Vicenç García ho ha donat tot i ho segueix donant tot pel futbol sala. Mai ha donat l'esquena a aquest esport, ajudant a tots els xavals del carrer. També és veritat que al ser un club modest has d'apuntar als jugadors de la pedrera, els de la casa, però és cert que en Vicenç és un referent en el món del futbol sala. Perquè, al final, un home que està sol, amb molt pocs patrocinis, que segueixi tirant quaranta-cinc anys després és per elogiar.

Un cop es retira, quin és el camí que el porta fins a entrenador de l'Industrias?

Després de jugar un any a Kuwait, vinc a fer les primeres passes com a entrenador en un club de Santa Coloma, la Unión, que és el màxim rival de l'Industrias. Bé, sempre hem dit que els bons estan a l'Industrias i els dolents a la Unión. I és cert que allà començo a llaurar-me el meu futur com a entrenador. Per a mi, amb el nom que tinc i sent el jugador que he estat, el més fàcil hauria estat començar en les categories base del Barça, en un infantil o juvenil, però com que a mi de jugador ningú m'ha regalat res i m'ho he hagut de currar tot, volia que passés el mateix. No em servia de res anar al Barça i guanyar tots els partits 10-0. Preferia començar a poc a poc i anar agafant les eines que em faltaven com a entrenador.

Passa d'un humil Santa Coloma al millor Playas de Castelló de la història, on ho guanya gairebé tot i on també es proclama millor jugador del món el 2005. Quin és el major aprenentatge que s'endú d'aquella gran època?

La humilitat. Quan me'n vaig anar de l'Industrias, jo era l'estrella. Per mi, el més senzill era quedar-me tota la vida aquí, hauria estat el rei. Jo el que volia era millorar i guanyar títols. Jo sabia que aquí a l'Industrias era gairebé impossible guanyar títols perquè hi havia molts equips amb molt més pressupost. Però me'n vaig a Castelló amb el treball fet i la humilitat, per créixer com a jugador, perquè la selecció espanyola es fixa més en un jugador del Castelló que del Santa Coloma i també per millorar econòmicament. Perquè tot és esport, però, a veure, tots ens movem pel mateix. Una altra cosa és que vulgui guanyar els diners en un equip o en un altre. Però si treus un bon contracte i estàs en un equip gran amb opcions de títols, doncs decideixes anar cap allà.

Però després per què fa el pas al Barça, un equip en construcció que acabava d’ascendir de Segona i amb un projecte guanyador a llarg termini?

Perquè soc un home valent i m'agraden els reptes. Ja quan vaig fitxar pel Castelló, tenia l'opció de fitxar per El Pozo Múrcia, Caja Castilla La Mancha i el que és avui Inter Movistar. Per què fitxo pel Castelló? Perquè el Castelló era l'únic equip que no havia guanyat la lliga i jo volia guanyar la lliga amb un equip i que tots els jugadors tinguéssim la mateixa sensació d'haver guanyat la primera lliga al Playas de Castelló. Per què me'n vaig després al Barça? Pel mateix. Em van dir que volien professionalitzar la secció i que necessitaven un líder. No m'ho vaig pensar i me'n vaig anar al Barça, sabent que el primer any seria molt complicat i, de fet, ens vam salvar de baixar a segona en la penúltima jornada. Però ho tornaria a fer tot, totes les etapes.

Va ser clau la trucada de Carmona?

Sí, perquè em demanen que encapçali el projecte, que el president Joan Laporta volia potenciar la secció, per fer-la gran. I bé, al final, vam passar de tenir 700 espectadors al Palau, a 6.000 o 7.000!

Finalment, marxa els darrers anys de la seva carrera de jugador a Kuwait i a l’Azerbaidjan. Quin va ser el principal canvi que va notar?

Me'n vaig anar a Kuwait perquè havia acabat la temporada a Barcelona molt cremat. Perquè és molt difícil passar de ser l'estrella a un més. Un no se n'adona perquè el jugador és molt egoista. És com al col·legi, que el professor et suspèn i el culpem. Jo acabo la meva carrera com a futbolista al Barça amb 38 anys. Actualment, mirant vídeos veig que potser hauria pogut seguir un any més, però pel fet de ser Javi Rodríguez, no per merèixer-ho esportivament. I me'n vaig anar a Kuwait perquè ho necessitava, volia allunyar-me de la pressió mediàtica, i vaig decidir anar-me'n amb la meva dona a fer un any sabàtic. Volia desconnectar, m'era igual la lliga. És una de les experiències més boniques que he tingut personalment. Un any de vacances.

Va tenir una carrera molt extensa, de més de 20 anys al màxim nivell. Des de dins, com va viure el creixement i l’evolució del futbol sala?

Quan vaig començar l'anomenàvem futbito, com ja li he dit. He ensopegat la millor època del futbol sala. Tot evoluciona molt ràpid. La gent que venia del mig-futbol el vam transformar en un esport professional. Què ho va causar? El mundial de 2000. Abans tu et deies Javi Rodríguez i un altre, Javinho, i pel fet de ser brasiler ja cobrava més que tu. Llavors, es va començar a valorar els jugadors espanyols, les televisions s'hi van començar a fixar i ho va petar. Avui hi ha una altra evolució: abans era tot molt més tècnic i ara està és més físic.

Com han canviat els entrenaments en aquest sentit?

Quan jugava a l'Industrias, entrenàvem de dilluns a dijous de 7 a 9 de la tarda i el cap de setmana jugàvem. Això avui és impensable. Actualment, tenim dobles sessions, inclús hi ha entrenament el mateix dia del partit... Hi ha molta més informació i la gent està molt més preparada que abans.

I com ha estat el salt econòmic? S'hi podia guanyar la vida un jugador abans? I ara?

Un jugador de futbol sala es pot guanyar molt bé la vida mentre juga. Si té el cap centrat, pot viure el dia de demà, però no tota la vida. Hi ha quatre equips que estan per sobre de tots a nivell econòmic, on els jugadors poden cobrar quatre o vuit vegades més: el Barça, l'Inter, el Pozo i el Palma. Al final, s'ha de treballar per poder progressar i estar un dia en un equip gran.

Abans parlava de l'impacte que va suposar el Mundial, que vostè va arribar a afirmar que el van guanyar entre "quatre amics". Què creu que els va fer guanyar?

La il·lusió i les ganes d'estar allà. Vam ser un grup de jugadors de futbol sala que ens vam fer amics perquè eren concentracions llargues. El nivell era espectacular i tota aquella comunió va fer que rendíssim més a la pista. Una colla d'amics ens vam posar el mono de treball, sabent que no érem els millors, però que podíem guanyar.

Una persona amb mentalitat tan guanyadora com Javi Rodríguez, com encaixa les derrotes?

Per mi no hi ha derrotes, hi ha aprenentatges. De vegades es guanya i d'altres, s'aprèn. Com l'últim partit contra Osasuna Xota: el que depenia de nosaltres era guanyar i ho vam fer, però havíem d'esperar que un altre equip guanyés i va fallar. Si això passa en l'última jornada és que alguna cosa vam fer malament. Doncs, aprens la lliçó. Però, vaja, que he plorat molt, també, quan he perdut. Com en la derrota del mundial de 1996.

Com a entrenador, què trobes més a faltar?

El que més trobo a faltar és la implicació dels jugadors. No em malinterpreteu. Però avui, per exemple, les xarxes socials fan molt de mal. Això de publicar "buah, hem perdut al camp de Valdepeñas, però quin gust jugar amb aquesta afició, se l'ha d'aplaudir...". A mi m'és igual l'afició del Valdepeñas! Al final, tots estem més per penjar els gols que hem marcat, dir com de bons som... Potser la paraula no és implicació, però sí estimar aquest esport, el jugador de carrer. Trobo a faltar aquell jugador de carrer, que li és igual tot, que ho vol guanyar tot, que li és igual jugar contra El Pozo que contra l'O Parrulo. Vull aquest jugador. Trobo a faltar aquella puteria, aquella maldat que hi havia abans de no fer mal, però jo xutava a porteria, ningú tocava la pilota i li deia a l'àrbitre que era córner i me n'anava a treure el córner. I em deia l'àrbitre, "estàs boig?". I responia, "no, boig estàs tu, que no el xiules". Jo volia enganyar... Tot aquest jugador de carrer ara no hi és.

Ja es veu que inculca l'ànim de lluitar fins al final als jugadors, aquest esperit competitiu.

Sí, sí! Segueixo pensant que el respecte es guanya al camp. S'ha d'anar a guanyar, i si es pot guanyar per 8-0 millor que 7-0. Jo sempre els hi demano això als jugadors. De fet, tinc dues frases molt importants en la meva vida que són: una, "tinc control sobre l'esforç, però no sobre el resultat" i l'altra, "s'ha de creure per veure, no pas veure per creure". Això els meus jugadors ho segueixen fil per randa.

Com és la vida d'un jugador de futbol sala?

Molt agradable. Entrenes dues o quatre hores al dia, i ja està. Has d'estimar el teu esport, això sí, perquè és molt sacrificat. Jo he perdut moltes amistats precisament per això: perquè sortien el divendres i jo no podia perquè tenia partit dissabte. Ara bé, fas el que t'agrada i, a més, cobres bé.

Però també s'està exposat a les crítiques, ara amb més impacte amb les xarxes.

Sí, és cert. Les crítiques s'han de saber portar. Els diaris, quan era jugador, el 95% de vegades parlaven bé de mi, però quan em criticaven dius: "coi, alguna cosa passa". Hi ha gent que li afecta molt, com els insults al camp. Jo ho sabia portar. És una qüestió de mentalitat.

I aquesta mentalitat és innata o es pot entrenar?

Jo crec que això no s'entrena. Ho tens o no ho tens. És com ser un jugador carismàtic: jo era carismàtic, i no no ho vaig entrenar. Al Palau, jo em posava amb els braços animant a la gent, i es posaven 6.000 persones a la pista. I hi havia gent que ho feia i ningú li feia cas. Crec que cadascú ha de fer el que sap fer, i com menys molesti, millor.

Alguns dels teus jugadors els veus amb actitud Javi Rodríguez?

David Álvarez. És un jugador que, en aquest sentit, s'assembla a mi.

Hi havia molts rumors que asseguraven que seria el successor d'Andreu Plaza a la banqueta del Barça. La setmana passada es va saber que Jesús Velasco seria el nou entrenador blaugrana la temporada vinent. Veu en futur que vostè podria ser entrenador del Barça?

Visc el dia a dia. Haig de cuidar el present, no el futur. Si ha d'arribar, arribarà. I si no ha d'arribar, seguirem treballant i lluitant perquè arribi. Hi ha hagut converses, hi ha hagut coses, i s'ha optat per les dues parts que el millor no era ara.

Ara que parlem de l'aquí i l'ara, com valora aquesta temporada?

Hem fet una passa endavant, som un equip ambiciós. Vam perdre molts punts per la inexperiència, però som un equip incòmode contra el qual jugar. Aquesta temporada també ens ha perjudicat haver de jugar fora de Santa Coloma -per les obres del pavelló- a Sant Andreu, després a la Colina. A més, Catalunya era de les comunitats que no tenia públic, mentre anaves a la resta de comunitats i tenien públic. Això ens ha penalitzat.

Quines són les metes de cara a l'any que ve?

De cara a la temporada que ve no ens marquem metes, però, vaja, els objectius són el Play-off i la Copa. Aquest any hem disputat la Copa, però no el Play-off. L'any que ve haurem de treballar per aconseguir-ho. L'equip té marge de millora: tenim jugadors joves i agosarats.